Un dels carrers més emblemàtics de Barcelona surt des dels molls del port i avança en línia recta, quasi bé dos quilòmetres, cap a la Plaça d’Espanya. L’Avinguda Paral·lel va prendre el seu nom en 1979 de la coincidència d’aquesta recta amb el paral·lel terrestre 41º22’34”. També ha estat ampla frontera entre els barris del Raval i Sant Antoni d’una banda i el Poble Sec per un altre. Però els barcelonins associen aquesta figura matemàtic – geogràfica a l’alegre vida nocturna de la ciutat.
Època daurada d’un bulevard nou
Aquesta artèria de llums i glamour ha conegut moments de glòria però també de decadència. Al principi el carrer, traçat pel pla Cerdà com a via d’eixample l’any 1874, es va dir Avinguda Marquès del Duero. Va començar acollint un nombre de locals d’oci per metre quadrat major que el de qualsevol ciutat europea. Espectacles com la sarsuela es combinaven amb obres clàssiques o amb els debuts de les més picants cupletistes.
En aquells temps, les classes socials populars es reunien en els seus locals i no solament per divertir-se sinó per posar de manifest la seva lluites, contradiccions i reivindicacions. Activistes polítics de diferent signe podien perfectament, en un mateix teatre, estar assistint a un miting al matí i a un espectacle a la nit alternant amb fills de l’alta societat.
Hi ha qui ha comparat el barri amb el Montmartre de París o amb el Broadway de Nova York.
Acabada la guerra civil van arribar els dies grisos al Paral·lel, quan es van clausurar pràcticament la majoria dels teatres de la ciutat. En ressorgir ho va fer potenciant al màxim gèneres menors com el music-hall, el cabaret, la revista… el que va venir a anomenar-se les varietats. Molts dels protagonistes d’aquells musicals van arribar a convertir-se en personatges bandera del Paral·lel: Raquel Meller, Carmen de Lirio, La Bella Dorita, Franz Johan, Erta Frankel i els seus ninots, Mary Santpere, Luis Cuenca, Paco Martínez Soria, l’empresari Colsada, Tania Doris… El veí barri del Raval (antic Barri Xinès) també va contribuir a contagiar a l’Avinguda del seu ambient bohemi i liberal, per alguns llibertí. La veritat és que la seva proposta de diversió ciutadana obria un món de modernitat i de revolució dels preceptes morals tradicionals.
Vells i nous teatres
Ja no existeixen els que van ser fars brillants de la faràndula: el Teatre Talía, el Teatre Còmic, el Teatre Olimpia o el Teatre Nou (durant uns anys el Nou Cinerama). Però dos dels més emblemàtics han tingut o són a punt de tenir millor sort. Inspirat en el Moulin Rouge de París, el Paral·lel té una joia anomenada El Molino. Mític local excel·lentment restaurat que acull actuacions de tot tipus. Els seus homòlegs contemporanis, el Pompeia i la Bataclán, van ser enderrocats fa molt.
Per al vell i enyorat Teatre Arnau és possible que tornin els dies esplèndids encara que no estigui clara la manera com succeirà això: l’Ajuntament vol obrir un procés participatiu per debatre amb els ciutadans els futurs usos de l’edifici, entre els quals també estaria la possibilitat d’ubicar el Museu d’Arts Escèniques.
Una altra reobertura celebrada ha estat la de l’actual sala Barts situada en un edifici que en el seu moment va ser el Gran Teatro Español i més tard la discoteca Studio 54. Just al davant es troba el Teatre Apolo reconvertit en escenari de concerts i discoteca.
L’Apolo és un dels exemples de polivalència d’un espai clàssic adaptat als nous temps amb un públic molt variat. Altres locals han optat per la supervivència a través del model clàssic com el Teatre Victoria i el Teatre Condal.
Per recuperar forces després de recórrer el carrer recomanem una visita al Gran Café Español. Un local amb un segle d’història a les seves esquenes. O al Racó de l’Artista on acaben sopant altes hores de la matinada molts dels protagonistes dels xous.
Al costat dels bars típics o els restaurants d’oferta internacional, abunden els locals de copes que ofereixen actuacions de música en directe o espectacles diversos de màgia, burlesque, monòlegs. El Tinta Vermella és un dels locals joves, bar-cabaret, amb copes al ritme de tango per a un públic curiós per veure les “varietats” modernes que van del circ al bodevil. Als locals clàssics també s’han sumat propostes de nova creació com la Sala Hiroshima que explora actuacions i posades en escena internacionals i alternatives.
El Paral·lel torna a ressorgir de les seves cendres i a ser epicentre cultural de l’espectacle. Pren les mides personalmente amb Barcelonina!
Aquest món enlluernador del Districte V l’han plasmat en les seves obres artistes com Pablo Picasso, Francesc Domingo, Ricard Canals, Ricard Urgell, Rafael Barradas, Emili Bosch, Ismael Smith, Jaume Passarell, i els fotògrafs Josep Brangulí i Gabriel Casas, entre d’altres.