Select Page

Avui anem de visita a un hospital i, afortunadament, no perquè ningú estigui malalt sinó, tot el contrari, per comprovar la bona salut del Modernisme català i els seus edificis.

Efectivament, fa poc que la ciutat de Barcelona rebia la bona notícia que un dels seus recintes arquitectònics més singulars, el de l’Hospital de Sant Pau, obria les seves portes després d’un perllongat període de rehabilitació. Les obres han recuperat les estades i les decoracions més impressionants d’un edifici que ha estat vinculat des de fa anys a la salut dels habitants de Barcelona.

Una història molt, molt llarga d’explicar

Però tractarem de resumir-la per donar una idea del seu gran paper històric a la nostra ciutat. Preparats per remuntar-nos al segle XV? En plena Edat Mitjana es disposava de sis recintes hospitalaris a Barcelona però eren insuficients per atendre tota la població. Aleshores es va construir un dels hospitals més grans i moderns del moment: l’Hospital de la Santa Creu. Un edifici d’estil gòtic d’impressionants dimensions que encara es conserva avui dia entre els carrers Hospital i Carme, perpendiculars a Les Rambles. Durant més de 500 anys aquest va ser el lloc central on s’atenia als malalts, es donava caritat als necessitats, i fins i tot es donava aixopluc als nens orfes. Allà va néixer el Reial Col·legi de Cirurgia i allí en època de Felip II fins i tot es representava teatre. Res feia pensar que avui dia l’edifici acolliria la Biblioteca de Catalunya i l’Institut d’Estudis Catalans. La veritat és a les acaballes del segle XIX es va fer necessària una decisió dràstica. Calia traslladar i ampliar l’Hospital. I en aquest moment el de la Santa Creu va començar a convertir-se en Sant Pau.

Silenci, estem construint un hospital en mig de l’Eixample

El banquer Pau Gil va contribuir enormement a l’edificació del nou centre ja que en el seu testament va manifestar la voluntat que es construís un hospital en el seu nom. Per aquest motiu s’anomena amb dos noms: Sant Pau i de la Santa Creu, encara que sigui conegut gairebé pel primer d’ells.

sant pau en 1928

Sant Pau. 1928

Obra de l’arquitecte català Lluís Domènech i Montaner (1850-1923), el nou hospital es va començar a construir el 1902. En morir prengué el relleu el seu fill Pere Domènech i Roura i el 1930 Alfons XIII en feia la inauguració. La seva estructura segueix l’al·legoria medieval de la creu però l’arquitecte es va guiar pels criteris del modern higienisme que el van portar a construir edificis de espaioses dependències, ben airejades i il·luminades, aïllats segons especialitat però connectats interiorment per una xarxa de passadissos subterranis. No va oblidar projectar bells jardins que permetien als malalts prendre el sol en la seva convalescència. El recinte ocupa nou illes del Districte de l’ Eixample: un quadre d’uns tres-cents metres de costat, dada que ens donarà una idea aproximada del que va significar urbanísticament la seva ubicació en aquest indret de la Ciutat Comtal. Com a curiositat dir que la seva orientació trenca amb la quadrícula pròpia de l’Eixample en estar 45º desviada. Es diu que per afavorir l’entrada del vent procedent del mar. Encara que també es diu que per interrompre la monotonia del traçat de carrers del senyor Ildefons Cerdà que al senyor Luis Domènech no li agradava. Coses d’arquitectes.

Moment Rehab

bovedas sant pau

Interior

Per la seva bellesa i importància arquitectònica el conjunt havia estat declarat, el 1978, Monument Històric Artístic de la ciutat i, el 1997, Patrimoni Mundial per la UNESCO però tot té el seu desgast i després de més de vuitanta anys de servei ininterromput, l’Hospital va traslladar les seves instal·lacions sanitàries a un nou edifici adjacent. L’any 2006 diversos estudis havien concretat que l’edifici es trobava en un estat de fatiga i infrautilització preocupants. L’any 2009 van començar les obres de rehabilitació i el 2014 s’ha obert al públic un Sant Pau renovat que ha deixat bocabadats a propis i estranys.

Ben segur que pocs dels habituals del lloc, metges i pacients, han sospitat els tresors ornamentals i arquitectònics de l’edifici. En un inici es va projectar l’edificació de més de quaranta pavellons dels que es van construir només vint i ara s’han rehabilitat set: el Central, el d’Administració i els de Nostra Senyora de la Mercè, Santa Apol·lònia, Sant Jordi, Sant Salvador, Sant Leopold i Sant Manuel. Uns pavellons que no només s’obren al públic sinó que allotgen les seus d’importants institucions com la Casa Àsia, la Universitat de les Nacions Unides, l’Aliança d’Operadors Mundials d’Aigua, una oficina de l’OMS, l’Institut Forestal Europeu, la Global University Network for Innovation vinculada a les càtedres de la UNESCO i el Programa de Perfils de Resiliència de les Ciutats.

Des de Sant Pau a Sagrada Familia

És el moment d’admirar la riquesa plàstica que exhibeix el lloc amb obres dels escultors Pau Gargallo i Eusebi Arnau, les pintures i mosaics de Francesc Labarta o les admirables formes de ferro forjat de les reixes i balcons, obra de Josep Perpinyà. És imprescindible aturar-se al Pavelló Central per distingir el seu entramat de columnes que vol representar un jardí botànic medicinal que també estava previst dissenyar en els terrenys de l’Hospital i que, finalment, no va tenir lloc.

A poc a poc els visitants aniran descobrint els tresors d’aquest lloc, que per a mi sempre ha tingut una mica de castell encantat, presidint des de la seva àmplia escalinata central el començament de la bonica Avinguda Gaudí on, a l’extrem oposat, s’alça, encara en construcció, el Temple Expiatori de la Sagrada Família. Passejada ineludible.