Un barri singular, segle rere segle
Abans de ser la metròpoli que coneixem, Barcelona va ser una ciutat emmurallada i el seu entorn era rural. Les masies o cases de camp d’aquest entorn s’agrupaven en pobles o “viles” i una de les més desenvolupades era la Vila de Gràcia. A poc a poc la ciutat la va absorbir, però mai va perdre el seu encant. Al contrari, avui és un dels barris més atractius de Barcelona amb la seva mescla bohèmia i multicultural. Les seves festes que “disfressen” els carrers cada mes d’agost tenen identitat pròpia i els seus habitants reivindiquen i protegeixen en ADN del barri amb mil activitats. En els temps que corren és interessant recordar que Gracia, en segle XIX, va aconseguir tres vegades ser independent.
Us convidem a conèixer una “petita Barcelona” del segle XVII avui, en ple segle XXI. Seguiu-nos!!!
Les Masíes de Gràcia
Encara avui podem veure alguna façana de les antigues masies que conformaven la parròquia de Gràcia en 1620: Can Tusquets, Can Xipreret, Cna Canet de la Riera, seu de l’actual Real Club de Tennis de Barcelona, Can Mora… Moltes són veritables joies d’estil neoclàssic. No van faltar les parròquies ni diversos convents religiosos. El lloc era molt bonic, tant que amb el pas del temps algunes famílies burgeses de Barcelona van construir al barri de Gràcia la seva segona residència d’estiueig.
Hi ha molts carrers que es diuen Torrent de… (Torrent de l’Olla, Torrent d’en Vidalet, Torrent de les Flors…) en record precisament als rierols que travessaven els terrenys de cultiu. Però el carrer que va acabar imposant-se va ser el que anava directa al centre de la ciutat. Avui costa imaginar-ho, però aquest carrer s’anomena Passeig de Gràcia i està plena de botigues de luxe.
Places i terrasses: la festa t’abduïrà
Tornem al present. Avui el barri de Gràcia és un barri familiar i al temps bohemi. Destaquen les seves places: Plaça Rius i Taulet on està l’antic ajuntament, la republicana Plaça de la Revolució, l’espaiosa Plaça del Sol, la Plaça del Diamant que dóna títol a la novel·la de l’escriptora Mercè Rodoreda i que recorda a la seva protagonista, La Colometa, amb una bella escultura, les gitaníssimes Plaça del Poble Romaní i la Plaça del Raspall, la familiar Plaça Rovira i Trias amb la seva escultura del famós arquitecte el pla urbanístic del qual per a Barcelona es va veure vençut pel de Cerdà.
L’oferta de bars, tavernes, antics cellers, noves vinoteques i restaurants cal descobrir-la a poc a poc perquè és aclaparadora. Clàssics amb la seva oferta de cuina de mercat, els de cuina catalana per menjar carn a la brasa amb patates al caliu, calçots o torrades de pa amb tomàquet i embotits, bars amb saboroses tapes i canyes i restaurants casolans han vist com s’obren pas els restaurants de cuina de disseny, les cafeteries de cup cakes, els restaurants vegans, les cocteleries chics,… i, per descomptat, restaurants de menjars del món com correspon a un barri tan cosmopolita. I tot sense oblidar el ritual del vermut!
Gaudeix de la gastronomia més variada a qualsevol hora del dia o de la nit, qualsevol dia de l’any. Però si coincideixes amb les festes del barri alucinarás! El menjar i la beguda surt als carrers adornats amb escenografies temàtiques en la realització de les quals cooperen tots els veïns. Els carrers rivalitzen entre si, hi ha diversos premis i categories i després d’una setmana de festes s’acaba amb sopars de “germanor” i concerts de tot tipus de música.
Anècdota: Gràcia ha estat sempre un barri popular, habitat per gent obrera però també un lloc al que la burgesia catalana acudia a divertir-se. Aquest ambient, especialment nodrit en època de postguerra, està meravellosament reflectit en moltes de les novel·les de l’escriptor Juan Marsé, un dels més premiats i reconeguts de la literatura espanyola actual. Recomanem El embrujo de Shangái o Últimas tardes con Teresa.
El barri de Gràcia té molt d’art
A més de comptar amb un dels cinemes més emblemàtics de la ciutat per les seves projeccions d’art i assaig, el cinema Verdi, i diferents teatres (el Teatreneu, l’Almeria, el Teatre Lliure, fundat en 1976 a l’antiga seu de la Cooperativa La Lleialtat, el Jove Teatre Regina i diverses sales dedicades al micro teatre), aquí obren les seves portes moltes de les botigues de disseny, els tallers i les sales d’exposicions de Barcelona.
Però per si no fos poc diverses d’aquests carrers i places estan unides al flamenc i a la rumba i, per tant, a la història del poblo gitano a Barcelona: la Plaça del Raspall i la del Poble Romaní són el nucli d’una col·lectivitat perfectament integrada al barri fins al punt que es parla del gitano català els màxims exponents del qual musicals són el gran Peret i Antonio González, el Llucet, guitarrista rumbero i espòs de la famosíssima folklòrica Lola Flores.
Anècdota: Al carrer Encarnació d’aquest barri es troba el Teatre Més Petit del Món. Està situat en la planta baixa d’en una masia del 1890 i ofereix espectacles teatrals i altres esdeveniments privats.
La Gràcia alternativa
El món rural va donar un gran canvi amb la industrialització del segle XIX i Gràcia no va ser immune a aquest canvi. Aquí van florir molts tallers i moltes impremtes. El teixit social obrer va propiciar freqüents moviments de protesta i solidaritat i això és alguna cosa que encara es respira en l’ambient. Hippies, hípsters, ecologistes, anarcos… o una mescla de tot forma part de la convivència veïnal. La joventut ha trobat en Gràcia un territori alternatiu propi i això s’ha convertit en un dels seus encants. Precisament aquí te lloc el Festival de Música Tradicionarius i altres esdeveniments per a gent… free.
Gràcia modernista
El districte de Gràcia sembla petit, però s’estén fins a la part alta de la ciutat i toca els murs del Park Güell, els jardins de l’industrial Eusebi Güell realitzats per la imaginació creadora d’Antoni Gaudí.
Un dels edificis més bonics de Gaudí està en Gracia, que durant molt temps va passar desapercebut al petit carrer de les Carolinas, on s’alçava un convent les monges d’aquest nom, i que recentment s’ha obert al públic és la Casa Vicens, recoberta de rajoles verdes, blanques i grogues que en l’actualitat són com el record d’un antic jardí i una font amb arc de Sant Martí que el temps ha fet desaparèixer.
Un altre arquitecte famós va contribuir a engalanar el barri: Domènech i Muntaner amb la casa Fuster, avui convertida en un hotel de luxe, que es troba a l’inici del carrer Gran de Gràcia. El seu modernisme moderat i elegant contrasta amb l’esplendor del Paluet, també convertit en hotel de luxe, situat just en la vorera de davant i dissenyat en 1906 per Pere Falqués autor dels meravellosos fanals del Passeig de Gràcia i les no menys esplèndides del Passeig Gaudí.
Un altre edifici senyorial i singular és el Cases Ramos en la Plaça Lesseps, una estupenda construcció de principis del segle XX de l’arquitecte Jaume Torres i Grau (1906) que, us ho comentem com a dada curiosa, és uns dels escenaris de la pel·lícula de Pedro Almodóvar “Todo sobre mi mare” (1999).
Anècdota: Una part del barri va ser ocupada per importants joiers amb connexions polítiques a l’Ajuntament com Josep Rosell i Imbert, comerciant de pedreria que, en 1850, va tenir la idea de batejar amb noms de pedres precioses els carrers i les places que encara existeixen: carrer de la Perla, de l’Or, carrer Topaci i la plaça del Diamant.
El refugi antiaeri de Gràcia
Ens posem seriosos per una estona. Alguna construcció del barri ens recorda l’amarga etapa de la Guerra Civil que va castigar amb duresa la ciutat. Alguns punts de Gràcia eren objectius de l’aviació per la quantitat de petites fàbriques que s’havien establert en ells. La població civil s’amagava de les bombes repartida entre els més de 90 refugis habilitats per a això. El de la Plaça del Diamant és un dels més grans i una visita guiada pels seus interiors subterranis és imprescindible per honrar la memòria de les pobres gents que van viure una guerra o la viuen en el present.
Però el “barri de Gràcia és molt barri” i no pot acabar aquí. Dins de la sèrie de les petites Barcelones aviat us parlarem d’altres punts molt originals que es visiten en els tours de Barcelonina: Vallcarca i el Puxet units a la ciutat per un viaducte amb molta història. Fins aviat, amables lectors.
Pepi Bauló