“L’Estació de França va ser la catedral laica de Barcelona, quan déu era fugir.”
Josele Sangüesa, músic i escriptor

Malgrat que, al 1848, la primera línia de ferrocarril que va funcionar a Espanya ho va fer entre Barcelona i Mataró, la Ciutat Comtal no va tenir fins a 1929 una estació adequada a la seva categoria, a l’estil de les de París, Milà o Lió.

Estación Francia 1928L’edifici de l’Estació de França, en un principi anomenat Barcelona-Término, es va projectar al 1900 i no es va concloure fins a la dècada dels anys trenta. Moltes i diverses van ser les causes. Des de 1898, la companyia ferroviària MZA disposava dels terrenys per construir l’estació però, en realitat, solament disposava d’un munt de problemes: les instal·lacions obsoletes de l’antiga estació; un desenvolupament urbanístic molt avançat que no deixava moltes opcions a seguir; limitacions geogràfiques: mar a l’est, muntanya a l’oest; trams de muralla que encara cenyia parts del casc vell; el pas del Rec Comtal, un vell canal de proveïment d’aigua a la ciutat d’origen romà… i a tot això se sumava el problema del traçat de vies de la llegendària Barcelona-Mataró. Així les coses, l’aristòcrata enginyer Eduardo Maristany, marquès de l’Argentera, s’atreveix a emprendre el projecte d’una gran estació en forma d’ U, de doble nau, amb una dotzena de vies, espais de càrrega i descàrrega, magatzems de mercaderies, oficines de correus, pavellons de servei i un vestíbul enorme. Diverses empreses de l’època van participar de la magna obra com La Maquinista Terrestre i Marítima, històrica fàbrica metal·lúrgica amb seu al veí barri de la Barceloneta. La part de lluïment ornamental va ser obra de Pedro Muguruza, un arquitecte conegut pels seus projectes faraònics a Madrid com el Teatre Real, el Museu del Prado o l’Estació del Nord, coneguda com a Príncipe Pío. Més tard va ser un dels primers projectistes del Valle dels Caiguts. Altres arquitectes van col·laborar a la majestuositat del recinte com Raimon Duran i Reynals o Pelai Martínez i Aparicio autors del restaurant i del gran vestíbul noucentista de 17 per 73 metres.

No totes les parts de l’edifici de viatgers han arribat als nostres dies. L’estació va ser objectiu bèl·lic durant la Guerra Civil espanyola i va sofrir desperfectes. Però la grandiositat del projecte és molt evident; no només per l’aspecte monumental amb, per exemple, la seva coberta de dues enormes marquesines metàl·liques de 29 metres d’alt i 195 metres de longitud; sinó per la noblesa dels materials escollits i en detalls luxosos com el bronze des capitells del vestíbul o de les reixes de les taquilles. La forja de les portes principals també és d’admirar, i el sòl de marbre i les pintures del sostre… Barcelona tenia, per fi, la seva flamant Gran Estació.

Per no faltar a la veritat, hem de reconèixer que l’estil no era exactament el que hagués correspost a la important modernització d’estructures urbanes que protagonitzava Barcelona en aquells moments. Però la falta de modernitat estilística eEstació_de_França_Barcelona_Catalonias compensava amb els grans avanços tècnics que es van implementar: la línea elèctrica, els corredors subterranis per a la mobilització de les mercaderies o els topalls hidràulics, amb les seves rematades de color vermell, fabricats en Ipswich, Anglaterra, i encara avui molt bé conservats.

L’Estació de França o a les portes de Barcelona

La inauguració va tenir lloc el 2 de juny de 1929 a dues setmanes d’un altre gran esdeveniment: l’Exposició Universal. Allí va estar el mateix Alfonso XIII, que reparava així l’afront de l’Exposició de 1888 celebrada sense comptar amb una Estació decent per rebre als visitants. L’Exposició Universal del 29 va significar un bon moment per a l’Estació de França; seguit molt més tarda pels moviments migratoris de la postguerra que la van convertir en un escenari natural de trànsit d’espanyols. La seva última etapa de glòria? La celebració de les Olimpíades de 1992 a Barcelona que va suposar una rehabilitació mereixedora del premi Brunel 92 d’Arquitectura Ferroviària.

Al segle XXI, l’Estació ha vist disminuir el seu tràfic a favor de l’Estació de Sants, millor connectada amb altres destinacions i, per descomptat, més moderna. Avui dia, solament hi arriben els regionals de Renfe i, com a alternativa a la seva infrautilització, el monumental edifici s’utilitza per a esdeveniments culturals i d’oci. Els qui segueixin les rutes turístiques o els passejants de la ciutat la trobaran fàcilment en el seu camí per la seva situació: propera al barri de la Barceloneta, al Parc de la Ciutadella, al Casc Antic, al port i a l’Antic Mercat del Born avui convertit en Centre Cultural. Ha servit com a escenari de nombroses pel·lícules com Les maletes de Tulse Luper de Peter Greenaway, Quiéreme dirigida per Beda Docampo o Biutiful rodada per Alejandro González. També la inclouen com a referent d’obligada visita les rutes literàries d’ obres com Nada de Carmen Laforet o Marina de Carlos Ruíz Zafón o La Ciudad de los Prodigios d’Eduardo Mendoza. Els seus protagonistes van arribar a aquesta estació de tren en algun moment de les seves vides de ficció i des de les seves andanes van començar a caminar per una Barcelona de tinta i paper.