Les desavinences del famós pintor Pablo Picasso amb el règim franquista no van fer senzilla la tasca d’establir un Museu que reunís les seves obres. Almenys no va ser possible a la dècada dels anys cinquanta, ni a Màlaga, la seva ciutat natal, ni a Barcelona. Així fins que el seu fidel amic i secretari Jaume Sabartés va aconseguir inaugurar-ho amb la donació de la seva pròpia col·lecció i amb un acord amb l’alcalde Barcelona, Josep María de Porcioles. Sí, encara que avui consti de més de 3500 obres, la col·lecció va començar amb moltes menys. Els turistes poden gaudir d’algunes molt conegudes de l’autor com ara l’ Arlequí, la reinterpretació de Las Meninas, Retrat de Jacqueline amb cinta…
Però se’ns permet una recomanació? Cal treure temps d’on sigui per parar esment en els aspectes més desconeguts de l’obra de l’insigne malagueny que es guarden en aquest museu. Per exemple, les 42 peces de ceràmica que la seva vídua Jacqueline Roque va donar en 1982. O la col·lecció de gravats amb sèries com les magistrals Minotauromaquia, Las metamorfosis d’Ovidio o les Il·lustracions per a la Celestina.
En una altra ocasió us parlarem d’aquestes obres gairebé “secretes” de l’autor en el sentit que no son prou conegudes del gran públic. Avui volem explicar-vos la història de les pedres que acullen part de la immensa obra de l’artista.
Cinc palaus en un per al rei del cubisme
Si el contingut del Museu Picasso és interessant, el continent no ho és menys. Es tracta de cinc obres del gòtic civil, residències de nobles i burgesos des del segle XIII, amb remodelacions segle a segle que li confereixen un interès arquitectònic notable.
Situades al famós carrer Montcada, que deu el seu nom a una important família aliada de rei Ramón Berenguer IV, dibuixa un traçat que comença en la capella romànica de Marcús i acaba a la plaça del Born. Un carrer sencer fins al segle XIX, quan va ser dividida per l’obertura del carrer Princesa.
Els palaus
El carrer Montcada va anar “cedint” els seus palaus a la causa d’acollir l’extensa producció del malagueny. La primera seu va ser el palau Aguilar (Montcada, 15) en el qual es van trobar restes d’un gran fresc de finals del segle XIII representant ni més ni menys que la conquesta de Mallorca per Jaime I. Ara el quadre es troba en el Museu Nacional d’Art de Catalunya. L’Ajuntament va adquirir l’edifici en 1953 i una dècada després s’inaugurava el Museu.
Més tard es va annexionar el Palau del Baró de Castellet (Montcada, 17) amb l’estructura comuna a tots els palaus del carrer que es construïen al voltant d’un pati central amb escalinata i arcs. Són els patis on veiem descansar als nombrosíssims turistes que visiten el museu, molt més d’un milió a l’any.
L’última gran ampliació va ser la del Palau Meca (Montcada, 19) que va pertànyer a insignes famílies catalanes i que, abans de ser adquirit pel museu, va ser un Montepío, aquestes antigues organitzacions de les entitats bancàries que avui es diuen Obra Social. Però també s’han sumat els metres quadrats del Palau Finestres (Montcada, 23) i els de la Casa Mauri (Montcada, 21) ambdues construccions amb basaments d’origen romà. L’última es diu així per haver estat propietat de la família Mauri famosos pastissers de la ciutat de Barcelona.
I un palau més
El carrer de Montcada, que com hem dit abans, constitueix avui el nucli d’arquitectura civil medieval més important de la ciutat, posseeix moltes més construccions nobles a més de les esmentades del Museu Picasso i no podem parlar aquí de totes. Però si disposeu d’un minut no deixeu de veure el pati interior del Palau Dalmases (Montcada, 20). Data del segle XVII i el que veiem és fruit de la reforma d’un edifici anterior gòtic. Amb la seva capella de volta en forma d’estrella i els seus àngels músics o els seus arcs rampants de retorçades columnes salomòniques, és una delícia presidida per relleus del Rapte d’Europa i el carro de Neptú i sol estar bastant tranquil.
Si tanquem els ulls encara podem veure passejar sobre les seves lloses a imponents nobles o acabalats mercaders, enriquits amb el comerç marítim. Però de seguida apareixerà un home de cabells blancs, grans ulls foscos, amb samarreta a ratlles i pinzells a la mà. Aquí Pablo Picasso, aquí uns amics.