Des de la Plaça de Catalunya al port, les Rambles de Barcelona són un dels passejos més emblemàtics de la ciutat. Durant anys un centre neuràlgic de la societat catalana, avui un riu de gents de tots els llocs, un espai inter-classista, una plaça allargada i elàstica on transita la diversitat, una veritable Babilònia moderna.
Orígen de les Rambles
Qui ho havia de dir al segle XIII quan era una riera pegada a la muralla medieval, per on baixaven les aigües cap al mar. Entre els segles XVI i XVII es van edificar alguns convents però la demolició de la muralla va ser el pas decisiu per convertir el lloc en un passeig. La desamortització de Mendizabal, al segle XIX, va alliberar els béns eclesiàstics i ja el passeig va acabar de consolidar-se amb la construcció d’importants edificis civils i senyorials: una plaça pública, un mercat, un teatre i altres edificis. Qui no ha sentit parlar de la Plaça Catalunya, el Gran Teatre del Liceu, el Mercat de Sant Josep més conegut popularment com La Boquería, la barroca església de Betlem, el Palau Güell patrimoni de la Humanitat, l’entrada a la porticada Plaça Real, el monument a Cristóbal Colón…?
Amb una personalitat molt Barcelonina
Amb independència dels edificis, aquest carrer es va saber dotar de vida pròpia. Amb fanals que en altres temps han il·luminat matinades d’autèntica bohèmia; quioscs que en altres temps estaven oberts tota la nit; cadires que en altres temps es llogaven als passejants adinerats primer i a les classes populars després; fonts com la de Canaletes, que encara manté la seva màgica promesa
que qui begui les seves aigües tornarà a la ciutat; terrasses dels bars en altres temps freqüentades per personalitats de l’art i la música… I els arbres, no ens oblidem els arbres. Perquè Les Rambles van néixer arbrades. Ja en 1702 es van plantar 280 pollancres que més tard es van substituir per oms. En 1832 va haver-hi una plantada d’acàcies i finalment es va optar pels plataners que encara avui ens ofereixen la seva verda ombra.
Pel que fa al mobiliari urbà es documenten bancs de pedra ja en 1779 i 300 cadires de fusta l’any 1781. En 1860 s’instal·len cadires de la prestigiosa casa Gay i il·luminació amb fanals elèctrics.
I arriben les Floristes
Però el més interessant és que van començar a construir els primers llocs de vendes en ferro.Es tractava de les parades de flors i d’ocells que, de debò, en un temps van ser el més característic d’aquesta via donant-li el nom a un dels seus cinc trams, de dalt a baix, a saber: Rambla de Canaletes, dels Estudis, de les Flors, dels Caputxins i de Santa Mònica. Les parades d’animals fa temps que han deixat d’existir per ordenança municipal però les de les flors, amb problemes i transformacions, resisteixen heroicament el pas del temps, dels costums, de les modes i dels polítics.
Un dels llocs més emblemàtics és de Flores Carolina. Actualment regentat per Carolina Pallés, cinquena generació d’una família de floristes. Moltes generacions de barcelonins han comprat flors a la família i la clientela molt fidel ha explicat entre els compradors a personatges com el poeta Federico García Lorca, el pintor Salvador Dalí, el músic Xavier Cugat o alguns personatges polítics. Expliquen que les dives de l’òpera del Liceu rebien sempre els seus rams de flors fresques directament de les parades de la Rambla i que molts senyors de bona posició compraven rams iguals, un per a l’esposa i un altre per a l’amant.
Un bocinet d’història genuïna barcelonina amb aroma de roses que han volgut plasmar pintors com Ramón Casas o Antonio Utrillo i escriptors com Josep Maria de Sagarra, amb el seu personatge de la florista Antonia, eix central de l’obra La Rambla de les floristes. O el cantautor Joan Manel Serrat que en la banda sonora D’un temps d’un país [1996] inclou el tema Les floristes de la Rambla de Miquel Porter.
En 2012, les 16 parades de venda de flors de la Rambla es van embellir, pel costat que dóna al carril de circulació rodada, en una acció conjunta del districte de Ciutat Vella i l’Escola Massana. Es van col·locar reproduccions en vinil (presumptament anti-pintades) d’obres realitzades pel cicle formatiu de grau superior d’arts aplicades a murs. Totes elles amb esperit botànic ja que en cada parada es recupera una flor: la rosa, la rosa fúcsia, la begònia…
Com a preciosa anècdota històrico-literària valgui aquesta, feta de flors, teatre i simpatia. L’actriu Margarita Xirgu, que al desembre de 1935 va estrenar a Barcelona l’obra de Federico García Lorca Doña Rosita o el lenguaje de las flores, rebia cada dia un ram sense targeta i va saber que es tractava d’un obsequi de les floristes de les Rambles. Federico i ella van decidir dedicar com a homenatge una funció a les floristes.
Señoras y señores:
Esta noche, mi hija más pequeña y querida, Rosita la soltera, señorita Rosita, Doña Rosita, sobre el mármol y entre cipreses Doña Rosa, ha querido trabajar para las simpáticas floristas de la Rambla, y soy yo quien tiene el honor de dedicar la fiesta a estas mujeres de risa franca y manos mojadas, donde tiembla de cuando en cuando el diminuto rubí causado por la espina…
La rosa mudable, encerrada en la melancolía del Carmen granadino, ha querido agitarse en su rama al borde del estanque para que la vean las flores de la calle más alegre del mundo, la calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo desearía que no se acabara nunca, rica en sonidos, abundante de brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre: Rambla de Barcelona.
Como una balanza, la Rambla tiene su fiel y su equilibrio en el mercado de las flores donde la ciudad acude para cantar bautizos y bodas sobre ramos frescos de esperanza y donde acude agitando lágrimas y cintas en las coronas para sus muertos. Estos puestos de alegría entre los árboles ciudadanos son el regalo del ramblista y su recreo y aunque de noche aparezcan solos, casi como catafalcos de hierro, tienen un aire señor y delicado que parece decir al noctámbulo: “Levántate mañana para vernos, nosotros somos el día.” Nadie que visite Barcelona puede olvidar esta calle que las flores convierten en insospechado invernadero, ni dejarse de sorprender por la locura mozartiana de estos pájaros, que, si bien se vengan a veces del transeúnte de modo un poquito incorrecto, dan en cambio a la Rambla una aire acribillado de plata y hacen caer sobre sus amigos una lluvia adormecedora de invisibles lentejuelas que colman nuestro corazón.
Se dice, y es verdad, que ningún barcelonés puede dormir tranquilo sino ha paseado por la Rambla por lo menos una vez, y a mí me ocurre otro tanto estos días que vivo en vuestra hermosísima ciudad. Toda la esencia de la gran Barcelona, de la perenne, la insobornable, está en esta calle que tiene un ala gótica donde se oyen fuentes romanas y laúdes del quince y otra ala abigarrada, cruel, increíble, donde se oyen los acordeones de todos los marineros del mundo y hay un vuelo nocturno de labios pintados y carcajadas al amanecer.
Yo también tengo que pasar todos los días por esta calle para aprender de ella cómo puede persistir el espíritu propio de una ciudad.
Amigas floristas, con el cariño con que os saludo bajo los árboles, como transeúnte desconocido, os saludo esta noche aquí como poeta, y os ofrezco, con franco ademán andaluz, esta rosa de pena y palabras: es la granadina Rosita la soltera.
Salud.