Select Page

Número 10 de la Plaça Reial

Entre els anys 2002 i 2007 vaig residir a París i una de les coses que més m’agradava és que a boca de nit, la gent encén els llums de casa sense tancar ni les cortines ni les porticons. Això permet “xafardejar” a l’interior dels apartaments, activitat que m’encanta. De fet, encara avui el veure llums als balcons em dóna sensació de confort, de companyia, de calidesa casolana.

Fundació Setba de Barcelona

Des que sóc guia a Barcelona, ​​quan passejo pel Barri Gòtic, pel Passeig de Gràcia o pel Raval, sempre em pregunto com era la vida domèstica, la rutina. I també com és avui en dia, com es viu a Barcelona.

Aquesta és la raó per la qual durant les meves visites a la Plaça Reial m’encanta entrar a la Fundació Setba, perquè d’aquesta manera puc veure com es vivia (i puc imaginar com es viu avui) en un pis amb un munt de balcons, (concretament en són set) sobre una de les places més bullicioses de Barcelona.

A més, el pis en qüestió ha estat la llar de tres personatges imprescindibles per entendre la nostra cultura i la nostra mentalitat: Francesc Pujols, Ocaña i Lluís Llach.

Habitants il·lustres del número 10 de la Plaça Reial

Francesc Pujols

Va ser poeta, filòsof i crític d’art. Va néixer el 1882 en el número de 10 de la Plaça Reial i amb 20 anys la seva poesia va ser premiada en els Jocs Florals i dos anys més tard publica el seu primer llibre de poesia. Serà també durant 1904 quan de la seva primera conferència a l’Ateneu Barcelonès sobre el pintor Marià Pidelaserra iniciant així la seva trajectòria com a crític d’art. A més, serà un dels primers defensors d’un arquitecte molt controvertit en l’època: Antoni Gaudí, publicant en 1927 “La visió artística i religiosa de Gaudí”, traduït al francès per Salvador Dalí. De fet Dalí afirmava que el seu pare intel·lectual era Francesc Pujols i ho demostra dedicant-li la pintura “Cel Hiparxiológico”, el llibre Pujols per Dalí i una escultura davant del Museu Teatre Dalí a Figueres.

número 10 de la Plaça Reial

Ocaña

Segurament el més carismàtic dels habitants del número 10 de la Plaça Reial. De fet, en qualsevol recopilació de personatges barcelonins, Ocaña té reservat un lloc privilegiat. Va néixer a Cantillana, província de Sevilla en 1947 i es trasllada a Barcelona el 1971 atret per la llibertat que la ciutat li oferia. Homosexual i orgullós de ser-ho, també es declarava anarquista realitzant diferents performances entre les que es troba passejar per la Rambla vestit de dona, sense roba interior i arremangant-se la faldilla.

Una altra faceta de la seva personalitat va ser una profunda religiositat. Les seves obres tenien un estil naïf i ple de color i les imatges de les seves verges i dels seus angels tenen un estil personal i iconogràfic. El seu estil era apreciat per molts i va destacar per la seva forma d’expressar-se lliure en un país encara molt anquilosat i amb uns valors molt arcaics.

Ocaña al número 10 de la Plaça Reial

Va viure al 10 del Reial en els anys 80 donant-li al pis una estètica museística. Estava molt més compartimentat que ara i les parets de les diferents estances estaven decorades amb les seves obres, donant-li un gran colorit. El 10 del Real va ser lloc de reunió dels seus amics al voltant d’una bona taula.
Banquets, tertúlies i provocació van ser els ingredients principals d’aquests anys.

Fotos expo Setba número 10 de la Plaça Reial

Al setembre de 1983, Ocaña viatja a Cantillana per veure la seva família i decideix celebrar un carnaval. L’artista es vestirà es Sol amb un vestit de paper, un estendard representant l’astre rei i una bengala coronant la disfressa. Una espurna de la bengala farà que la disfressa cremi provocant greus cremades a Ocaña. Morirà uns dies més tard per complicacions derivades de l’accident.

Com no podia ser d’altra manera, per acomiadar el popular personatge es va organitzar una gran festa a la Plaça Reial, on amics, coneguts i saludats van celebrar un homenatge a la vida. I serà des d’aquest precís moment quan Ocaña passi a formar part de l’Olimp de personatges barcelonins.

Disfresa Ocaña Setba Barcelona

Lluís Llach

Serà últim habitant del número 10 de la Plaça Reial abans de l’arribada de la Fundació Setba. Va viure en aquest concorregut apartament entre 1983 i 1999. De fet, els colors actuals de les parets són els mateixos que ell va triar.

Lluís Llach està considerat com un dels màxims exponents de la Nova Cançó, un moviment cultural i musical que neix en plena dictadura franquista per reivindicar l’ús normal del català i també per denunciar les injustícies de la dictadura. La seva cançó més coneguda, al qual ja podria definir-se com un himne és L’Estaca escrita el 1968 i adaptada per Jacek Kaczmarski com a himne no oficial del sindicat polonès Solidarnosc, i que es va convertir el 1997 en l’himne oficial del club de rugbi Union Sportive Arlequins Perpignan (Unió Esportiva Arlequí de Perpinyà).

La cançó va ser aprovada pels censors la vuitena vegada que Llach la va presentar, sota el nom de Ahir. Va ser prohibida un any més tard, però ja era una cançó popular.

L’any 1969 ofereix un concert al Palau de la Música Catalana consolidant així com un dels millors canta-autors del moment. El seu carisma i el seu compromís social desperten l’interès de les autoritats, que els sotmetran a prohibicions i a una persecució intel·lectual. Això no impedeix que actuï en diferents països donant a conèixer la realitat de la llengua i cultura catalanes.

Des dels seus inicis i fins a la seva retirada en 2007, els seus concerts destaquen per la seva qualitat musical i el seu compromís social. Serà aquest compromís la base per la seva implicació en la política catalana.

Lluis Llach a la Setba

A partir d’ara, cada vegada que passeu per la Plaça Reial, i la llums del primer pis estiguin enceses, ja podeu reviure alguns dels moments de la vida en aquest acollidor pis amb set balcons que conviden a gaudir de la vida i el bullici de Barcelona.